Escolta i respon a les preguntes
Explicació
Al segle XIV se seguia component a dues o tres veus (cantus firmus, duplum, o també triplum), però la presència de la quarta veu era cada vegada més freqüent. Aquesta veu era inferior al cantus firmus i tenia valors de la mateixa durada respecte a la veu principal. A França se la va denominar contre-teneur (contratenor), quedant així constituït el quartet vocal, que va ser la forma polifònica ideal fins a principis del segle XVII.
Els signes es van multiplicar amb indicacions precises de pauses i noves figures de valor cada cop més breu. La mínima, divisió de la semibreu se subdivideix així mateix en dues o tres semimínimes. Aquesta proliferació de valors va permetre la dislocació de les maneres rítmiques i una recerca de ritmes contraposats entre les diverses veus, a partir de l'ús sistemàtic de la síncope. Gràcies a la precisió d'aquesta notació es va generalitzar el hoquetus, que ja existia a l'ars antiqua.
L'organum és una tècnica polifònica característica de l'escola de Notre Dame, liderada pels mestre Leonín i Perotín. És una de les sonoritats característiques de l'Ars Antiqua.
El bordó és una altra tècnica de polifonia procedent de la pràctica improvisatòria. Una sonoritat característica de l'Ars Antiqua.
El discantus és una altra tècnica de polifonia característica de Notre Dame i dels seus mestres Leonín i Perotín, de la pràctica improvisatòria. Una sonoritat característica de l'Ars Antiqua.
El cant gregorià o cant pla, és un exemple de la monodia sacra medieval.
|