Aquesta teoria va representar el punt de partida més radicalment oposat a la teoria de K. Groos.
La infància explica el joc, és a dir, una de les característiques de la infància és el joc.
«l’infant juga perquè és infant» i el seu caràcter infantil no li permet una activitat seriosa i sistemàtica com la feina de la gent adulta.
Critica la idea del joc com a manifestació d’instints i considera que la base del joc no són instints aïllats sinó impulsos més generals: l'impuls de llibertat, el desig de fusió i la tendència a la reiteració.
la joguina és de vital importància a l’hora d’analitzar l’activitat lúdica, ha de ser coneguda en part i alhora ha de tenir diverses possibilitats.